Passejava pel saló de descans del quart pis del convent garden, a londres, quan va apropar sem molt de pressa una senyora duns cinquanta anys. la vaig reconéixer vagament perqué lhavia vist entre un grup de socis de la donizetti society que jo havia rebut al liceu, uns mesos abans, per ensenyar los el teatre. ella, evidentment, mhavia reconegut entre el públic i va acostar se, plorant amargament. de moment no vaig entendre pas per qué em venia a veure en aquell estat de desconsol, fins que em va preguntar, angoixada i tristíssima, com estava en josep carreras. vaig procurar tranquil·litzar la i li vaig dir que, de moment, el nostre tenor estava sotmés a tractament i calia esperar que el procés acabés bé. em van fer una gran impressió la seva preocupació i el seu dolor, i vaig pensar que el món de lópera té realment coses molt especials, i que els que en formen part estableixen llaços de simpatia i dafecte. aquesta comunitat de sentiments pot motivar que, a milers de quilómetres, hi hagi gent que, per haver sentit la veu dun gran cantant, acabin considerant lo algú molt proper en un sentit molt profund. a partir daquell dia, encara vaig tenir un motiu més per admirar el món de lópera.
